Associació Interuniversitària de Criminologia
SIEC Sociedad Interuniversitaria de Estudiantes de Criminología
SIEC Sociedad Interuniversitaria de Estudiantes de Criminología

Universidad

logo_uoc

Eventos Próximos

No hay próximos eventos actualmente.

    Mendeley Plugin: groupby = , sortby = year, sortorder = desc, filter = Array

    Mendeley Plugin: Unfiltered results count: 0 ()

    Mendeley Plugin: Filtered results count: 0

Suscríbete al blog por correo electrónico

Introduce tu correo electrónico para suscribirte a este blog y recibir notificaciones de nuevas entradas.

Gaceta divulgativa de la Sociedad Científica Española de Criminología. Junio 2016

Semana Negra Gijón 2016


6à. Escola d’Estiu. La seguretat en l’era de la informació. #ISPCdEstiu


Entrevista amb Martin Killias «Tenir la felicitat dels joves com a objectiu és el millor remei contra la delinqüència juvenil»

Origen: Universitat Oberta de Catalunya


29/03/2016
/ Per Roger Cassany
El jutge i professor de criminologia Martin Killias, de la Universitat Sant Gallen (Suïssa), fa més de trenta anys que estudia la delinqüència juvenil. Ha estat jutge del Tribunal Suprem de Suïssa, ha viscut uns quants anys a Indonèsia i actualment és membre del grup internacional d’experts que, per mitjà d’un ampli estudi, analitza la delinqüència juvenil en més de trenta països. Una part dels resultats d’aquest estudi ha estat presentada pel mateix Killias aquest mes de gener a Barcelona a la VI Jornada de Criminologia organitzada per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), titulada «La criminologia davant la delinqüència juvenil i les seves noves formes».

«La criminalitat juvenil s’ha reduït els últims anys, sí, però no ens podem permetre baixar la guàrdia», explica, i argüeix que queda molt camp per córrer i millorar. Com? La recepta és clara i aparentment senzilla: fer que els nostres joves siguin més feliços. Els estudis en què Killias ha treballat vinculen directament la infelicitat amb la delinqüència, de manera especialment significativa en el període adolescent. I avisa que, a més de l’escola i la família, un element també decisiu és la gestió del temps lliure dels nens i els joves. És en aquest espai, diu, on hi ha més camp per córrer i des del qual es pot alimentar més eficaçment la felicitat.

 

Vostè fa anys que es dedica a estudiar la delinqüència juvenil. Podem dir que és un problema social greu? Ens hem de preocupar?

Sí, ens hem de preocupar. Perquè una vida en el crim, encara que sigui només una, és una mala vida. El que és rellevant aquí és la variable felicitat. El meu amic Bruno Frey, famós economista, ja la va relacionar amb les bones pràctiques socials. En síntesi, els delinqüents són sovint gent infeliç; els joves delinqüents són, per sobre de tot, joves infeliços. I com més infeliços són, més s’endinsen en el crim. Si tots plegats tenim l’objectiu comú de cercar la felicitat de tothom, tindrem menys delinqüència, parlarem en altres termes.

Per tant, cal cultivar la felicitat. Però com? Ho fem bé?

Diguem que veig molt camí per a córrer i per a millorar. I, per exemple, un camp en què podem millorar molt és en la gestió del temps lliure dels nostres joves. Del que es tracta és de portar els nens a fer coses que els entusiasmin. Han de tenir coses a fer i en les quals implicar-se. És molt beneficiós que desenvolupin relacions amb altres nens que no siguin només els de l’escola, amb gent d’altres generacions. Per exemple, en la pràctica de molts esports es poden trobar aquests elements. Tot aquest univers de gent que no forma part de la seva família ni de la seva escola pot contribuir molt positivament a la socialització d’aquests nens, a fer-los més feliços i a allunyar-los de la delinqüència. Aquesta mena de petites xarxes són molt importants, per exemple, per als adolescents, diguem entre catorze i vint anys.

En aquest punt la família esdevé decisiva…

Aquest és un aspecte interessant, perquè sí, efectivament la família directa és molt important als països occidentals, però en canvi no ho és tant en altres països. I quan dic família directa em refereixo bàsicament als pares. Podem dir que la família és important, però el que ha canviat és la relació dels nens amb els adults en general. I en aquest camp també podem millorar.

A què es refereix? Què ha canviat?

Dècades o segles enrere el nombre de nens que creixien sense pares era molt més gran, i els oncles, avis, cosins, veïns i altres adults en general que formaven part del seu univers tenien un paper molt important en la seva educació, a l’hora de guiar-los i fer-los corregir els errors. Ara, en canvi, els adults d’avui s’impliquen molt poc en l’educació dels fills dels altres. Només es preocupen dels fills propis! Si ara veiem un nen que fa alguna cosa mal feta, o fins i tot delictiva, direm «de qui és fill aquest, on són els seus pares?», però difícilment farem res perquè canviï o per ajudar-lo a reflexionar. En societats més tradicionals, com les asiàtiques, per exemple, els adults intervenen sovint en casos com aquests, independentment de qui siguin els pares. El paper dels pares, la seva ineficàcia legítima, està molt més ben compensada en aquestes societats, i cal dir que, a més de dedicar part de la meva recerca a aquest aspecte, he viscut uns quants anys a Indonèsia i ho he pogut comprovar. És a dir, la família és decisiva en molts aspectes, com la gestió del temps lliure, com hem dit, però també ho som els adults en general, encara que els nens delinqüents o potencialment delinqüents no siguin nostres.

Ha augmentat la delinqüència juvenil els darrers anys?

No voldria minimitzar la delinqüència juvenil ni contradir les meves paraules si ara dic que la situació ha millorat darrerament en uns quants països. Durant dècades hem vist com la delinqüència juvenil creixia i ara veiem que baixa. Però no sabem realment quin és el motiu d’això, ni per què abans, fa pocs anys, no parava de pujar. El fet de no saber-ho em molesta. És cert que ara hi ha menys joves i aquesta podria ser una explicació, però fins i tot en termes relatius, la delinqüència juvenil baixa igualment. El mateix passa als economistes, que sovint no tenen una explicació clara i unànime de per què la desocupació puja o baixa. En definitiva, al final del carrer ens és difícil saber en quina direcció hem de caminar, perquè no en sabem les causes d’una manera clara i aleshores costa saber com cal actuar.

Llavors, quan detectem alguna mena de delinqüència, com hem d’actuar?

Com he dit abans, quan detectem comportaments d’aquesta mena, cal preocupar-se pel temps de lleure d’aquest jove. Ens hem de preguntar què fa i per què ho fa, i mirar de canviar-ho oferint-li motivacions i activitats que el facin feliç. I això ho vinculo amb un altre aspecte cada vegada més important: cal preparar els joves per al mercat laboral, cosa que no fem prou bé. No ens hauríem de centrar només en una millor educació —encara que també s’ha de fer—, sinó a formar-los per a guanyar-se la vida. No té res de dolent servir cafès en un bar, fer de controlador en una estació de tren o vendre jerseis en una botiga. I fer-ho durant una temporada, per exemple, després de l’institut, com passa sovint a Suïssa, és bo. Aquesta experiència pot ser una gran educació. Això és un coneixement, una adquisició d’habilitats laborals i socials que pot tenir molt de valor en el futur. I per algun motiu, en general no ho ensenyem prou als nostres fills, i ens obsessionem per la formació teòrica i poc adreçada al món laboral.

Com es vincula aquesta experiència amb la delinqüència juvenil?

Un exemple, el vuitanta per cent dels joves grecs va a la universitat i la meitat d’aquests estudia ciències polítiques. Hi ha cap societat amb capacitat d’absorbir un quaranta per cent de graduats universitaris especialistes en ciències polítiques? No hi haurà mai feina d’allò que han estudiat aquests milers d’estudiants grecs. No es correspon ni de lluny amb les necessitats del seu mercat laboral, i molts ja ho saben abans d’anar a la universitat. La societat grega és una societat desmotivada, cosa que no vol dir directament que hi hagi més delinqüència juvenil, no ho podem relacionar tan fàcilment, però tornem a la felicitat que comentàvem. No els ajudem a ser feliços! I, per una altra banda, mantenint l’exemple, Grècia basa bona part de la seva economia en el turisme. Per què no hi ha, doncs, estudiants de turisme? En aquest àmbit tindrien camp per córrer. I fins i tot ens podríem preguntar per què la majoria de cambrers a Grècia són albanesos, turcs o macedonis i no grecs. Els grecs no volen fer de cambrers perquè han estudiat ciències polítiques. Com es veu a simple vista, aquí hi ha alguna cosa que no funciona. Això es tradueix en desocupació i desmotivació, ja des de ben joves. Hi ha una gran resistència cultural a fer una feina normal, com la de cambrer, com si fos una degradació. Cal canviar aquesta mentalitat. Molts s’estimen més ser a l’atur i no fer res abans de fer petites feines. Aquest és un problema social que tenim en general. Per tant, cal dotar d’experiència els joves, canviar la seva mentalitat i la de l’educació en general, i formar els joves orientant-los cap al mercat laboral real.

Un jove que delinqueix ho continuarà fent a la vida adulta?

No necessàriament, però quant a probabilitat i estadística és força probable. Per tant, començar a delinquir de ben jove és quelcom molt seriós. Per això cal dirigir intensament els esforços a evitar que els joves delinqueixin. Com? El que ja hem dit: gestió del temps lliure, família, motivació, felicitat, educació orientada cap al mercat laboral, etc.

A la seva recerca diu que la criminalitat juvenil no és importada per nouvinguts. És a dir, que no està vinculada amb la immigració…

Efectivament, no és importada. Tinc les dades de l’estudi de Suïssa, les espanyoles o d’altres països no són públiques i no en puc parlar, però el que puc dir respecte de la immigració ja és prou il·lustratiu. A Suïssa tenim una immigració enorme. Podem dir que un de cada dos joves escolaritzats a Suïssa en aquest moment té una base social o familiar estrangera. Crec que no hi ha cap altre precedent a Europa amb una proporció semblant. Una gran part d’aquests joves té pares immigrats de l’antiga Iugoslàvia, on hi va haver una guerra terrible als anys noranta i en la qual es van fer coses terribles. Tots vam veure aquelles atrocitats. Seria fàcil pensar que els joves que delinqueixen ho fan perquè és el que els seus pares van haver de fer a la guerra, en una proporció diferent. Però no és així, perquè resulta que els joves d’avui a l’antiga Iugoslàvia delinqueixen molt menys que els seus cosins que viuen a Suïssa. Per tant, no és importada.

Quina explicació hi dóna?

Penso senzillament que, com he dit abans, a l’antiga Iugoslàvia la família en sentit ampli, que inclou pares, oncles, avis, germans grans…, exerceix més control sobre els joves i els assessora molt més que no pas els pares originaris dels Balcans immigrats a Suïssa i que han educat els seus fills en aquest país. El que penso que ha passat és que els pares que han emigrat a Suïssa han pensat: «En aquest nou país, més segur i ordenat, ja no cal que ens preocupem tant pel que fan o deixen de fer els nostres fills. Aquí no els passarà res». Aquest és l’error. Si analitzem les dades dels estudis que tenim, pensem que les famílies que controlen menys els fills i que els ofereixen menys possibilitats per al seu temps lliure, sigui quin sigui l’origen, són les que estadísticament poden patir més delinqüència juvenil. I potser les famílies immigrades tenen menys possibilitats d’oferir activitats enriquidores als seus fills que les que no ho són. I això, com he dit, és important. Un adolescent necessita diferents xarxes d’amics, activitats i coses a fer que el motivin i l’ajudin a ser feliç. Només així evitarem que tingui la temptació de delinquir.

Hi ha cap país que sigui modèlic en això?

N’hi ha molts que tenen coses bones i molts que en tenen de dolentes. És difícil de respondre. Però tornem a la felicitat com a variable clau. Qui tingui una joventut feliç és qui se’n sortirà més bé. I això canvia molt en cada país i en cada cultura. Recuperant l’exemple de Grècia, els joves grecs estan particularment deprimits. Però això canvia al llarg del temps i, com hem dit, tenim eines per a influir-hi. En definitiva, tenir la felicitat de tothom com a objectiu sempre ajuda, i no solament a no delinquir.

(S01E04) Negra y criminal: El Trauma

Texto extraído de http://play.cadenaser.com/audio/001RD010000004070763/
En la Ficción, segunda parte del díptico de John Connolly; en el Caso Real, primera parte de Chikatilo, terrorífico asesino en serie ruso; la final del Concurso de Cuentos, y cine.

(S01E03) Negra y criminal: La Venganza

Texto extraído de http://play.cadenaser.com/audio/001RD010000004064726/
Tercer Negra y Criminal. Primera parte del díptico de John Connolly, un caso criminal con aires sureños, el cine más vengativo y un concurso que no necesita de venganzas para ejecutar sus sentencias.

(S01E02) Negra y Criminal: Lo desconocido

Texto extraído de http://play.cadenaser.com/audio/001RD010000004055911/
La segunda entrega de Negra y Criminal viene cargada de electricidad. El miedo atávico a las tormentas, rayos, un asesino en serie electrizante y el concurso más letal. ¿Hablas Miedo?

(S01E01) Negra y Criminal: El Miedo

Texto extraído de http://play.cadenaser.com/audio/001RD010000004045563/

El programa

Negra y Criminal es el programa de la SER sobre el miedo, el suspense, la intriga y el crimen. Durante una hora y media adaptamos las relatos y novelas más escalofriantes en “La Ficción”, diseccionamos casos reales dramatizando alguna de sus partes en “El Caso Real”, analizamos los “Elementos del Miedo” y organizamos un “Concurso de cuentos” en el que te conviene participar. Todo esto y otras sorpresas que tendrás que descubrir. Y tú, ¿hablas Miedo?

pla docent de psicologia del pensament (cat)

Informació de l’assignatura


Psicologia del pensament Codi:
10.527    Crèdits:
6
Consulta de les dades generalsDescripció

L’assignatura en el conjunt del pla d’estudis

Objectius i competències

Continguts

Consulta dels materials de què disposa l’assignatura

Consulta del model d’avaluació

ATENCIÓ: Aquesta informació recull els apartats del pla docent de l’assignatura durant el darrer semestre amb docència. En iniciar el període de matrícula, podràs consultar el calendari i model d’avaluació per al següent semestre a Secretaria / Matrícula / Horaris proves d’avaluació final.
  • Descripció

Enfocament conceptual de l’assignatura

La matèria que comprèn l’assignatura de Psicologia del Pensament és un element fonamental d’integració d’aspectes cognitius, de desenvolupament i d’interacció amb altres processos bàsics. Els continguts d’aquesta assignatura procuren recollir de forma representativa els diferents aspectes que ocupen avui el gruix de la investigació sobre el pensament humà en psicologia.

No obstant això,
i donada l’extensió i diversificació de la problemàtica, cal tenir en compte que el que ofereix aquesta assignatura és una panoràmica del desenvolupament i estat de la qüestió, posant especial atenció a l’estudi experimental del pensament humà, que en l’actualitat es duu a terme principalment dins del marc del cognitivisme. Això no suposa l’absència d’altres perspectives, problemàtiques i línies d’investigació, atès que es donarà cabuda també a posicions limítrofes amb el marc teòric general on es
situa l’assignatura. Per tant, trobarem també posicions crítiques tant al marc teòric com al metodològic, assenyalant qüestions importants que han procurat solucionar-se des d’altres perspectives.

Cal destacar que en aquesta assignatura es donarà especial atenció a les qüestions que tenen o han tingut major rellevància per al psicòleg, malgrat que aquesta distinció, en la pràctica, no és clara. Encara que les preguntes formulades estiguin delimitades dintre del camp de la psicologia,
s´ha de tenir en compte que el seu origen i desenvolupament històric, al llarg dels segles, deu molt als plantejaments filosòfics, primer, i als d’altres disciplines més o menys properes a la psicologia, després. És a dir, malgrat que no sigui un objectiu fonamental de l’assignatura, cal tenir present que les qüestions que preocupen avui en dia en el camp de la psicologia del pensament són, en general, fraccions o concrecions de preguntes sobre l’ésser humà de llarg recorregut històric i immerses
en el bagatge cultural de la nostra societat.


Amunt

  • L’assignatura en el conjunt del pla d’estudis

Atesa la complexitat de la temàtica abordada, la psicologia del pensament està molt relacionada, en primer lloc, amb assignatures amb les que comparteix un enfocament cognitiu, situades també dins de l’àrea de la psicologia bàsica. Per tant, comparteix en major o menor mesura la temàtica, els interessos i l´enfocament amb Psicologia de l’Aprenentatge, Psicologia de l’Atenció i la Memòria i especialment amb Psicologia del Llenguatge, atès l’èmfasi que des de la perspectiva
cognitiva es fa de la interrelació entre pensament i llenguatge.

En segon lloc, la Psicologia del Pensament es pot entendre també dins d´una perspectiva evolutiva, de canvi al llarg de la vida. Això implica que des de la perspectiva del desenvolupament comparteix interessos amb les assignatures Psicologia del Desenvolupament I i II. Dintre d’aquesta àrea, i atès el plantejament teòric general de l’assignatura, els temes presentats tenen molta relació, en la pràctica,
amb aspectes relatius a la Psicologia de l’Educació i la Instrucció.

Finalment, però com a fons subjacent a tota la temàtica, aquesta matèria pren més sentit quan l’examinem a la llum dels aspectes històrics i epistemològics del desenvolupament de la ciència en general, i de la psicologia en particular. És especialment recomanable tenir presents qüestions fonamentals de la Història de la Psicologia, per a una millor comprensió de la formació, en la història recent
d’aquesta disciplina, de les línies d’investigació, els marcs teòrics i els metodològics que avui centren els interessos dels investigadors en aquesta àrea.

En definitiva, ateses les peculiaritats de l’activitat de pensar, i el grau en que impregna i caracteritza allò humà, la matèria a treballar té relació, en últim terme, amb gairebé qualsevol activitat humana que es pretengui examinar; i de forma inversa, en totes les àrees d’estudi de l’actual investigació en
psicologia es poden establir relacions amb el que aquestes investigacions suposen per als processos de pensament. Per tant, volem convidar als estudiants a ser receptius i creatius, establint llaços amb altres matèries o perspectives teòriques que puguin ser d’utilitat recíproca per a la comprensió de l’acció de pensar.


Amunt

  • Objectius i competències

Objectius
  En finalitzar l’assignatura l’estudiant ha de ser capaç de:

  • Construir un marc general en el qual es recullin les principals teories i línies d’investigació psicològica sobre els processos del pensament.
  • Comprendre els avantatges i les limitacions de les diferents perspectives.
  • Sintetitzar els nuclis temàtics en els quals s’organitza la investigació en psicologia del pensament.
  • Distingir
    entre les investigacions que es centren en aspectes moleculars, analítics i basats en la investigació de laboratori; i aquelles investigacions més properes al pensament a la vida quotidiana que emfatitzen un caràcter holístic, ecològic i contextual del pensament.
  • Assenyalar els diferents procediments metodològics adoptats dins la investigació del pensament humà.

Competències bàsiques

  • Que els estudiants hagin demostrat
    posseir i comprendre coneixements en una àrea d’estudi que parteixi de la base de l’educació secundària general, i es trobi en un nivell que, si bé es recolza en llibres de text avançats, inclogui també alguns aspectes que impliquen coneixements procedents de l’avantguarda del seu camp d’estudi.
  • Que els estudiants sàpiguen aplicar els seus coneixements a la seva feina o vocació d’una forma professional i posseeixin les competències que es puguin demostrar mitjançant l’elaboració i la defensa
    d’arguments i la resolució de problemes dins la seva àrea d’estudi.
  • Que els estudiants puguin transmetre informació, idees, problemes i solucions a un públic tant especialitzat com no especialitzat.
  • Que els estudiants hagin desenvolupat aquelles habilitats d’aprenentatge necessàries per emprendre estudis posteriors amb un alt grau d’autonomia.

 Competències tranversals

  • Analitzar
    i sintetitzar.
  • Considerar diferents perspectives sobre els temes o problemes en els que es treballi, avaluar-los críticament, fonamentar les conclusions i prendre decisions.
  • Llegir de forma crítica la bibliografia científica, avaluant la seva procedència, ubicant-la dins un marc epistemològic i identificant i contrastant les seves aportacions en relació amb el coneixement disciplinari disponible.
  • Treball de forma autònoma i responsabilitzar-se del propi aprenentatge i del
    desenvolupament d’habilitats.

Competències específiques

  • Utilitzar els coneixements teòrics i els avenços de la psicologia com a marc de referència per analitzar, comprendre i explicar el comportament de les persones, grups, comunitats i organitzacions.
  • Entendre el funcionament cognitiu d’una forma integrada.


Amunt

  • Continguts

–         Unitat 1.  Perspectives en la concepció psicològica del pensament

–         Unitat 2.  Formació de conceptes i canvi conceptual.  Raonament deductiu i inductiu

–         Unitat 3.  Comprovació d’hipòtesis.  Judicis de probabilitat i presa de decisions

–         Unitat
4.  El paper del context en la psicologia del pensament

–         Unitat 5.  Solució de problemes, raonament informal i creativitat


Amunt

  • Consulta dels materials de què disposa l’assignatura
Material Suport
Psicologia del Pensament Web
Psicologia del Pensament PDF


Amunt

  • Consulta del model d’avaluació
Aquesta assignatura es pot superar per una doble via: d’una banda, a partir de l’avaluació contínua (AC) i una prova de síntesi (PS) virtual i, d’altra banda, mitjançant la realització d’un examen final (EX). Per a fer la PS cal haver superat l’AC; per a fer l’EX no cal haver superat l’AC. La fórmula d’acreditació de l’assignatura és la següent: AC + PSVir o EX.

 


Ponderació de les qualificacions

 


Opció per superar l’assignatura: AC + PS

Final d’assignatura: AC + PS

AC = 60%

PS = 40%

Notes mínimes:

· PS = 3,5

Quan la nota obtinguda a la PS sigui inferior als mínims establerts per a cada fórmula, la qualificació final de l’assignatura serà la nota obtinguda a la PS.


Opció no superant l’AC: EX + AC

Final d’assignatura: EX + AC

EX = 65%

AC = 35%

Notes mínimes:

· EX = 4

Aquesta fórmula de ponderació només s’aplicarà quan la nota resultant millori la nota obtinguda a l’EX. Quan la nota obtinguda a l’EX sigui inferior a 4 o la qualificació resultant de la fórmula de ponderació no permeti millorar la nota obtinguda a l’EX, la qualificació final de l’assignatura serà la nota obtinguda a l’EX.

En el cas d’assignatures amb pràctiques (Pr) que creuïn amb l’examen (EX), la fórmula de ponderació només s’aplicarà quan la nota resultant millori la nota obtinguda a FE (FE=EX+Pr). Quan la nota obtinguda a l’EX sigui inferior a 4, la qualificació resultant de l’assignatura serà la nota obtinguda a l’EX. Quan la qualificació resultant de la fórmula de ponderació no permeti millorar la nota obtinguda a FE, la qualificació final de l’assignatura serà la nota obtinguda a FE.


Amunt

VI Jornada de Criminología: La Criminología ante la delincuencia juvenil y sus nuevas formas

Presentación de la Jornada.
La delincuencia juvenil ha sido un tema clásico que ha suscitado el interés de las teorías criminológicas. En el contexto de los cambios demográficos, sociales y tecnológicos y de la problemática de la juventud en las sociedades posmodernas, la Jornada va a estudiar las nuevas formas de delincuencia, atendiendo a fenómenos como la ciberdelincuencia, la violencia de hijos contra padres o las nuevas bandas juveniles, así como los instrumentos de predicción y prevención, con el objetivo de plantear pautas de actuación ante la misma desde la justicia juvenil y por parte de los diversos actores sociales e institucionales afectados